ELS GEGANTS
Els gegants de Sitges, dits també gegants de la Vila o gegants cristians (per diferenciar-los dels moros de l’Agrupació), van sortir per primera vegada l’any 1897 i l’autor del disseny fou l’artista Lluís Labarta. Amb anterioritat a aquesta data, per la Festa Major sortien els anomenats gegants moros d’en Querol.
Els gegants de Sitges són, per tant, uns gegants centenaris, malgrat que el 1975 se’n va fer una rèplica (és a dir, una còpia) que pesava menys que els originals. Aquests gegants nous però iguals que els antics, s’estrenaren per la diada de Corpus d’aquell any.
Al llarg dels seus més de cent anys d’història, els gegants han viscut moltes anècdotes i no sempre han anat vestits de la mateixa manera. Antigament, al principi del segle XX, el vestit de la geganta era de ratlles. Per la seva banda, a la Festa Major de 1931, el gegant va sortir amb un mocador al cap en lloc de la corona; i a la de l’any 1939, no duia ni barba ni bigoti. Per la Festa Major de 1955 els gegants van estrenar uns vestits nous dissenyats per Artur Carbonell, que va inspirar-se en la indumentària del segle XV. Per al gegant, Carbonell escollí una túnica adamascada de color gris blavós, una capa de vellut granatosa i un cinturó negre brodat en or. Per a la geganta trià una vestit de vellut rosa-lila, un coll-estola negre, resseguit d’ornaments daurats i àmplies mànigues blanques, i un vel que queia per l’espatlla. Quan l’any 1975 es va fer la rèplica, la túnica del gegant passà a ser de color verd, mentre que el vestit de la geganta es convertí en un rosa més clar.
El gegant fa una alçada de 4 metres i 10 centímetres. La geganta, en canvi, té 10 centímetres menys que la seva parella; mesura, per tant, 4 metres justos. En el cap, el gegant porta una corona; a la mà dreta, un ceptre; i al dit anular de la mà esquerra, un anell. Per la seva banda, la geganta, a la mà esquerra, hi porta sempre un ram de flors. Juntament amb aquest ram, l’altre aspecte més destacat és el seu pentinat, que acostuma a variar d’una Festa major a una altra. Durant molts anys, l’encarregat de pentinar la geganta fou el perruquer Francesc Esplugues, amo de la Perruqueria Dandy.
Els homes que porten els gegants i els fan ballar són els geganters. Cada colla de geganters va vestida d’una manera diferent, per distingir-se de les altres. Els que porten els gegants de la Vila van vestits amb camisa i pantalons blancs, i una faixa negra. A les cercaviles i processons, els gegants sempre van davant de tot, obrint la comitiva acompanyats dels grallers. Al llarg de la història, hi ha hagut diversos gegants cèlebres. Un dels primers fou en Mestret, que va dur els gegants fins al dia que li van caure per primera vegada. Llavors ho va deixar. També han estat geganters famosos en Magí d’en Borràs, en Domingo Matas Soler, els germans Llorenç i Ricard Baqués Marín, i Antoni Parra.
Els gegants de la Vila, a part de sortir per la Festa Major, Santa Tecla i Corpus, també han participat en moltes festes i concursos organitzats a d’altres poblacions. Així, l’any 1902, en un concurs celebrat a Barcelona, els gegants sitgetans van guanyar una medalla d’argent. D’altra banda, els gegants han merescut sempre grans elogis, i hi ha hagut molts poetes que els han dedicat versos. Hi ha un poema que comença dient: “Els Gegants de Sitges / són molt reforçats...”. El seu autor fou Salvador Soler i Forment.
Hi ha dues coses que molta gent no sap. La primera és que, des de l’any 1996, els gegants de Sitges tenen un carrer dedicat al barri de les Cases Noves. La segona és que els gegants del castell de Santa Florentina, de Canet de Mar, tenen la mateixa cara que els de Sitges.

ELS GEGANTS AMERICANOS
Els gegants americanos, coneguts també com a Panxito i Panxita, o com els cubanitos, foren presentats públicament, al pati de l’Escola Esteve Barrachina, el dia 22 d’agost de 1965. La seva construcció fou finançada per l’empresa nord-americana Pepsi Cola, i del seu disseny, en tingué cura Llorenç Picas, amb la col·laboració de Josep Muntañola. Es construïren als tallers El Ingenio, de Barcelona, on molts anys abans ja s’havien fet els gegants vells de Sitges. Samuel Barrachina i Esquiu en fou el principal promotor, durant el seu últim any com a president de la Comissió de Festes. Tradicionalment s’ha dit que l’Antoni Morató i Ballesteres inspirà les faccions del gegant i una ànonima fadrina, les de la geganta.
Els cubanitos tenen una característica que els distingeix de les altres dues parelles de gegants sitgetans: la seva simbologia local, ja que foren construïts amb l’expressa voluntat de recordar aquells americanos que tanta prosperitat havien dut a la vila al seu retorn de les Antilles. En Panxito i la Panxita no són de gran alçada: ella fa uns tres metres, i ell, una mica menys ja que només és de mig cos. Tots dos van abillats segons la moda imperant a Cuba durant el segle XIX. Els originals no lluïen exactament els mateixos vestits que ara. El gegant duia vestit ratllat de fons blanquinós i franges molt primes de color verda, amb la camisa blanca decorada amb brodats característics de l’època. Com a complements portava un corbatí gris fosc i un barret jipi-japa ornamentat amb una franja negra. A la mà esquerra duia un bastó i la dreta, un cigar havà. La geganta duia, originàriament, una faldilla estampada de color verd amb una combinació blanca, una brusa rosada amb volants blancs i, al cap, una pamela plena de plomes i flors de roba. A cada braç es distingia un guant llarg fins al colze, i en una de les mans duia una petita ombrel·la per protegir-se del sol.
El 1999, els cubanitos i els seus portants estrenaren els vestits que porten avui dia. A més a més, es restauraren les figures, es dissenyà un escut per a la colla i s’adaptaren els complements dels gegants. Actualment, i aquesta és una altra característica distintiva, els portants dels americanos són exclusivament noies.

EL BALL DE PASTORETS
El ball de pastorets és documentat a Sitges des de l’any 1853. La seva ubicació geogràfica es troba principalment al Penedès i a les comarques tarragonines. A molts indrets, el ball va caure en desús, però a Sitges es continuà representant fins a arribar als nostres dies.
De marcat caire ritual agrícola (només cal observar l’acció de remoure la terra al batre amb els pals), el ball es composa de majoral, rabadà i sis pastorets que, tot picant a terra i entre ells per sota de les cames amb els pals, fan una coreografia trenada que finalitza amb l’enlairament del rabadà, enfilat damunt de tots els pals creuats. Prèviament a la part ballada, cada pastor recita uns versos o cobles moralitzants, sol·licitant al majoral la vènia per fer-ho, tot petant la tralla o bassetja.
El vestuari de la colla és comú als altres balls; vesteixen pantalons, camisa i armilla blanques, però no porten faldilleta. Al cap es lliguen un mocador i porten penjats sarró, carbassetes i manats petits d’herbes remeieres.
Actualment l’edat dels components del ball de pastorets oscil·la entre els 12 i els 18 anys. El rabadà és el més jove, mentre que el majoral acostuma a ser una persona adulta.

EL BALL DE CINTES
Els orígens d’aquest ball, incorporat l’any 1982 per l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, es remunten al culte de l’Arbre de Maig. De fet, el ball de cintes, el de l’arbre i el de gitanes, tenen una sèrie de característiques comunes, les quals fan pensar que provenen d’una mateixa font originària.
Molt arrelat a les comarques penedesenques, el ball el realitzen un grup de noietes que, tot dansant, trenen les cintes al voltant del braç d’un xicot al qual s’anomena estaquirot. El vestuari que porten és una creació actual feta amb faldilla blanca, i camisa i armilla de color blau.

LES CATIFES DE FLORS
La tradició de fer catifes de flors per Corpus -tal i com es fan avui dia- s'inicià en el passat segle. Anteriorment hi havia hagut el costum, entre els sitgetans, d'escampar fulles i flors pels carrers per on estava previst que passés la processó. En alguns carrers, aquest tapís floral fet bàsicament de ginesta, geranis, flor de sant Joan i fulles de xiprer, es complementava amb la confecció d'enramades davant de les cases o al llarg de la via pública.
L'elaboració de catifes amb formes definides començà cap al 1927. Aquell any, en el carrer de Sant Bartomeu, davant del domicili de la família Lafarga, es va fer una creu floral amb el lema "Viva Jesús". En els anys següents, s'anà perfeccionant la confecció de catifes, tot i que el seu disseny era encara molt tosc. El 1942 l'Ajuntament donà un fort impuls a la festa del Corpus i establí les bases d'un concurs destinat a premiar les millors catifes de flors. L'èxit de la iniciativa féu que la tradició es consolidés ràpidament a partir dels anys cinquanta.
El procés d'elaboració d'una catifa comença unes setmanes abans de la celebració del Corpus. D'antuvi, un dels veïns del carrer fa un primer esbós del disseny. Quan està llest i aprovat el projecte per la comissió de veïns, es fan les plantilles de cartró que han de servir per fer la catifa. La vigília del Corpus, els veïns dels diversos carrers es reuneixen en una entrada o al carrer mateix i durant unes hores es dediquen a "tallar verd" –és a dir, a trossejar els branquillons de xiprer–, a desfullar clavells i a triar flor de sant Joan.
El dia de Corpus, de bon matí, els catifaires surten de casa seva i s’escampen pels carrers de la vila disposats a confeccionar la millor catifa de flors per tal de guanyar el concurs. L’autor del disseny fa el seu dibuix a terra amb plantilles de cartró, llistons, una cinta mètrica, guixos, pinzells.

ORÍGENS DEL CORPUS A SITGES
Des de temps remots i fins ben entrat el segle XX, el Corpus Christi fou una de les celebracions més assenyalades del calendari festiu sitgetà. La processó del Corpus acostumava a ser la més concorreguda de l'any, més fins i tot que la del 24 d'agost en honor de Sant Bartomeu. Les dades més antigues que es tenen sobre la celebració del Corpus a Sitges es remunten al final del segle XVI, quan la confraria de la Minerva –també dita del Santíssim Sacrament– es féu càrrec de les despeses de la festivitat. En aquella època, la confraria de la Minerva també era la responsable de l'ofici que es realitzava el tercer diumenge de cada mes i en el qual es feia una processó. La confraria de la Minerva tingué un paper hegemònic en l'organització i el finançament del Corpus sitgetà durant més de tres-cents anys. A l'inici del segle passat, però, començà un lent i inexorable declivi que tindria el seu punt i final en la dècada de 1940, quan l'Ajuntament decidí impulsar la festa com un atractiu més de cara als forasters.